Avui vos oferim una tendra història del gran escriptor irlandés Oscar Wilde. Aquesta història sobre la pietat, la dedicació i la bondat és perfecta per a transmetre aquests tres valors als nostres alumnes i fills. La ploma de Wilde es va inclinar en diverses ocasions cap als més xicotets creant diversos contes per a totes les edats ja que també els adults poden gaudir d'ells. A veure què vos sembla...
L' estàtua del Príncep Feliç s'alçava sobre una columna molt alta, des d'on es dominava tota la ciutat. Era daurada i estava recoberta per fines làmines d'or; els seus ulls eren dos brillants safirs i al puny de l'espasa lluïa un enorme robí porpra.
La lluïsor de l'or i les pedres precioses feien que els habitants de la ciutat admiressin el Príncep Feliç més que a qualsevol altra cosa.
-És tan bonic com una penell -comentava un dels regidors de la ciutat, a qui li interessava guanyar reputació d'home de gustos artístics-; es clar que en realitat no és tan pràctic -afegia, perquè al mateix temps temia que el consideressin massa idealista, el que per descomptat no era.
-Per què no ets com el Príncep Feliç -li deia una mare afligida al seu fillet, que plorava perquè volia tenir la lluna-. El Príncep Feliç no plora per res.
-Em consola molt veure que algú en el món és completament feliç -murmurava un home infortunat en contemplar la bella estàtua.
-De veritat sembla que fós un àngel -comentaven entre ells els nens de l'orfenat en sortir de la catedral, vestits amb brillants capes roges i blancs davantalets.
-I com saben quin aspecte té un àngel? -els refutava el professor de matemàtiques- Quan han vist un àngel?
-Els hem vist, senyor.Es clar que els hem vist, en somnis! -li responien els vailets, i el professor de matemàtiques arrufaba el front i adoptava el seu aire més sever. (...)
L' estàtua del Príncep Feliç s'alçava sobre una columna molt alta, des d'on es dominava tota la ciutat. Era daurada i estava recoberta per fines làmines d'or; els seus ulls eren dos brillants safirs i al puny de l'espasa lluïa un enorme robí porpra.
La lluïsor de l'or i les pedres precioses feien que els habitants de la ciutat admiressin el Príncep Feliç més que a qualsevol altra cosa.
-És tan bonic com una penell -comentava un dels regidors de la ciutat, a qui li interessava guanyar reputació d'home de gustos artístics-; es clar que en realitat no és tan pràctic -afegia, perquè al mateix temps temia que el consideressin massa idealista, el que per descomptat no era.
-Per què no ets com el Príncep Feliç -li deia una mare afligida al seu fillet, que plorava perquè volia tenir la lluna-. El Príncep Feliç no plora per res.
-Em consola molt veure que algú en el món és completament feliç -murmurava un home infortunat en contemplar la bella estàtua.
-De veritat sembla que fós un àngel -comentaven entre ells els nens de l'orfenat en sortir de la catedral, vestits amb brillants capes roges i blancs davantalets.
-I com saben quin aspecte té un àngel? -els refutava el professor de matemàtiques- Quan han vist un àngel?
-Els hem vist, senyor.Es clar que els hem vist, en somnis! -li responien els vailets, i el professor de matemàtiques arrufaba el front i adoptava el seu aire més sever. (...)
Pots continuar llegint aquest açí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada